dimarts 5 d’agost de 2008

Canvis de forma en les combinacions de clítics


Aquest article és un estudi sobre les diferents combinacions binàries dels clítics en l’estàndard oral del català, que, com és sabut, no coincideix amb l’estàndard escrit, que és el que descriu la normativa i es troba a totes les gramàtiques. Pel que fa a les combinacions de clítics, una forma com “els les” en una frase com aquesta: “Les llibretes als meus germans, ja els les donaré jo” representa l’estàndard escrit. Però a la llengua viva del català ja no es fa servir aquesta combinació, sinó aquesta altra: “Les llibretes, als meus germans, ja els hi donaré jo”. Aquesta és la grafia que se sol utilitzar, per exemple, en una novel·la on els personatges parlen a un nivell col·loquial. Un altre exemple: en una carta informal escrita a un amic, resultaria pedant escriure “Ja els ho vaig dir”. La forma adequada seria “Ja els hi vaig dir” [1]

Necessitem, per tant un estudi de les formes de l’estàndard oral i necessitem saber com les hem d’escriure, perquè l’escriptura ha de poder reflectir la llengua oral, no tan sols en les novel·les, on això és bàsic per tal que els personatges siguin creïbles, sinó també en altres ocasions on el llenguatge no pertany a la ficció literària, sinó a l’àmbit de la referencialitat. En la ficció literària, usar l’estàndard escrit en lloc de l’oral seria el que Aristòtil anomenava no pas un error de llenguatge, sinó un error contra l’art. I en el llenguatge referencial, usar, per escrit, l’estàndard escrit també pot ser moltes vegades inadequat.

Abans de passar a veure les combinacions de l’estàndard oral, anirà bé de començar per identificar els tres paradigmes, que reproduïm ara en la forma anomenada reforçada.[2] El primer és el que apareix en les formes reflexives, pronominals i altres. El segon és el dels acusatius i pronominalitza els complements directes. I el tercer és el dels datius i pronominalitza els complements indirectes i altres funcions datives, com són, per exemple, el datiu benefactiu, el datiu simpatètic i el datiu ètic. Hem de tenir en compte que aquests tres paradigmes pertanyen a l’estàndard escrit. I ens serviran per veure les desviacions que, en relació a ells, trobarem a l’estàndard oral.

(1)


Com podem veure, les formes que difereixen entre els tres paradigmes són les terceres persones del singular i del plural (tot i que en el plural l’acusatiu masculí coincideix amb el datiu). A part d’aquests tres paradigmes, tenim tres clítics més que hi combinen: “en”, “ho” i “hi”.

En aquest treball, només farem referència a l’ús de l’estàndard oral quan les combinacions dels clítics li siguin exclusives. És a dir: no farem referència a l’ús de l’estàndard oral quan aquest coincideix amb l’escrit. Per exemple: si en una oració com “La Maria em va presentar al director de la fàbrica”, volem pronominalizar el complement indirecte, sabem que, encara que aquesta funció es pronominalitzi amb “li”, en aquest cas, no apareix “li” sinó que apareix “hi”: “La Maria m’hi va presentar”. Aquest canvi de “li” a “hi” ja està explicat a totes les gramàtiques i apareix tant a l’estàndard escrit com a l’estàndard oral.[3] En conseqüència no ens hi detindrem ni hi farem cap més referència.

La primera observació que tenim i que és exclusiva de l’estàndard oral, la veurem primer en la pronominalització dels datius plurals. La meva proposta és que la pronominalització no es fa amb el clític “els”, tal com ens indica el tercer paradigma d’(1), sinó que es fa amb un clític que anomenaré compost o doble: "elzi" (la primera vocal és neutra). Quan un escriptor usa aquest clític compost per reflectir l’estàndard oral, normalment escriu “els hi”. Vegem-ho a (2), on la columna de l’esquerra representa l’estàndard oral i la de la dreta l’escrit. La comparació és útil. Recordem que els datius no presenten flexió de gènere.

(2)

A cada una d’aquestes frases de l’estàndard oral, hi ha present un complement directe. I, mentre el clític representant del complement indirecte apareix, en l’estàndard escrit, amb la forma “els”, en l’estàndard oral, apareix, com dèiem abans, amb la forma composta, que solem escriure “els hi”.

Això pel que fa al datiu plural. En conseqüència, pel que fa al datiu singular, ens hauríem de plantejar si la forma que li hauria de correspondre és “li hi”.

(3)


El problema que trobem aquí és doble. D’una banda, la fonètica d’aquest clític compost és [li] i, pel que fa a l’ortografia, a falta del criteri de l’Institut d’Estudis Catalans, moltes editorials s’han decidit a escriure aquest clític compost amb la forma “l’hi”, la qual cosa és bastant absurda, perquè la forma “li” no s’apostrofa mai, ni que la paraula següent comenci en “i”: Escrivim “Li interessa el cine” i no pas “L’interessa el cine”.

L’anàlisi gramatical dels datius de (2) i (3) no presenta cap problema: en tots dos casos, tenim un clític compost: “li hi” pel singular i “els hi” pel plural. Simplement afegim un “hi” a les formes de tercera persona del tercer paradigma que hem vist a (1).[4]

Si, per exemple, l’Institut d’Estudis Catalans decidís que a (3) no hi hauríem d’afegir “hi”, que és el segon element del clític compost, no crec que ningú posés cap objecció. L’important és que tothom ho escrigui de la mateixa manera. Però tindría una conseqüència: que aleshores la grafia sense “hi” no faria cap diferència entre l’estàndard escrit i l’oral. Un novel·lista, doncs, que volgués diferenciar el nivell de dos personatges de la seva novel·la, es troba amb tres grafies possibles:

(4)
La primera no li permetrà distingir el nivell de l’estàndard oral i el de l’estàndard escrit. La segona és absurda perquè és el resultat d’apostrofar la forma “li”, que no s’apostrofa enlloc, que és la que es fa servir més, és absurda. I la tercera té dos avantatges: conserva el paral·lelisme amb el plural i permet fer la diferència de nivells. No aniria malament que l’Institut d’Estudis Catalans, estudiés la qüestió i proposés les grafies adequades a l’estàndard oral.

Ara examinarem què passa quan, a més a més de pronominalitzar els datius, pronominalitzem també els acusatius. A cada una de les frases de (3), doncs, canviarem el complement d’objecte directe pel clític d’acusatiu que hi correspongui. El que passa és molt senzill d’explicar: la llengua no admet aquesta clitització (tinguem en compte que, si fos possible, tal com veiem a (5), hi ha un ordre obligat que fa que hàgim de situar el complement directe l’hàgim de situar entre “li” i “hi. El marcarem amb un subratllat:

(5) Si l’acusatiu no es pot pronominalitzar perquè l’estructura superficial té unes restriccions que no permeten les combinacions de (5), l’única possibilitat que ens queda és la que veiem a (6):

(6)

L’interessant de (6) és que (6d) i (6e), presenten un datiu singular amb un clític compost en plural. Si, tal com hem vist a (2), “els” se’ns converteix en “els hi”, i, tal com hem vist a (3), “li” se’ns converteix en “li hi”, ara veiem que “li” se’ns converteix en “els hi”, quan el complement directe no present a la frase, està en plural, tant si és en masculí com en femení.[5]
A l’estàndard escrit (6i) i (6j) presenten clarament un acusatiu plural masculí i un acusatiu plural femení respectivament. Però no podem pas dir el mateix de (6d) i (6e), perquè aquí no hi ha acusatiu, sinó un clític compost en plural referit a un datiu singular.

Amb tot això, ens podem adonar clarament que hem de reservar el quadre que hem vist a (1) com a característic de l’estàndard escrit. Però per a l’estàndard oral, necessitem aquest altre, on marco en negreta les diferències amb (1).

(7) Ara examinarem què passa quan els datius es combinen amb el clític “en”. Vegem-ho:

(8)
En realitat, les formes de (bc) i (8d) ja estan quedant desuetes i només caracteritzen el valencià. Però el que ens interessa és el que passa en l’estàndard oral.

A (8b) ens torna a sortir el clític compost “els hi”. Ara bé, com que el nucli de l’acusatiu aquí no desapareix i està representat per “en”, i, pel que fa a l’ordre d’aparició, “en” ha d’anar darrere d’ “els” i davand d’ “hi”, aleshores ens trobem amb la combinació “els + en + hi”. Aquesta combinació, s’ha d’escriure, segons les regles ortogràfiques, “els n’hi”, però els fonemes /l/ + /s/ +/n/ reclamen una vocal epentètica que se situa entre /s/ i /n/. La pronúncia final és "elzeni" (amb les dues primeres vocals neutres). Com es podria escriure aquesta “e” epentètica? En aquest cas és fàcil. Es pot usar la forma reforçada en lloc de l’elidida: “Els en hi donaré tres”. Però no em sembla pas que això solucioni el problema general d’aquestes epèntesis. Per exemple: “Aquests regals no m’agraden: els tornarem”. Aquí tornem a tenir la combinació de tres fonemes: / l s t /. I en la llengua viva sentim "el-ze..." (amb les vocals neutres). ¿Podria ser una solució “Els-a tornarem”? No sé què diria la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, si es plantegés aquest problema; però jo no proposaria aquesta solució. Penso que no és del tot necessari que aquestes epèntesis apareguin a la grafia de l’estàndard oral, tot i que apareixen en la fonètica. La grafia és una convenció que no sempre pot (ni ha de) reflectir totes les realitats orals. I a vegades, fins i tot, tenim grafies que no reflecteixen res: la “g” d’augmentar, per exemple, o l’ “hac” què és una mera deixalla etimològica. En conseqüència, crec que no representar gràficament aquestes epèntesis no és res que ens hagi de preocupar gens.

El lector ja deu haver comprovat fins a quin punt l’estàndard oral simplifica el sistema de pronominalització dels clítics. Si mirem l’ esquema representatiu que indica l’ordre dels clítics en els dos estàndards, sense tenir en compte el funció sintàctica, que no juga cap paper en l’ordre, la simplificació és òbvia. (9) és el quadre que caracteritza l’ordre dels clítics a l’estàndard escrit. I (10) el que caracteritza l’ordre de l’oral. No solament (9) és més complicat que (10), sinó que a més a més, és menys simètric. Vegem-ho:

(9) Ordre dels clítics de l’estàndard escrit:


(10) Ordre dels clítics segons l’estàndard oral:



Comentari dels quadres

Els exemples de (9-10) mostren la diferència entre els dos estàndards.

  1. Tant en un quadre com en l’altre, hi hem omès la combinació “en” + “ho” perquè només és possible quan “en” és un clític inherent; és a dir un morfema més del verb. Per exemple: “endur-se-n’ho”.
  2. També hem omès a (10) les formes “el, la els, les” combinades amb “en”, que sempre té la funció d’adjunt regit de lloc (procedència). A (9) aquesta combinació és possible, però a (10), no. Se’ns ha convertit en una combinació que l’estàndard oral descarta. Així, una frase com “Va treure les nenes del col·legi”, en l’estàndard escrit es troba “Les en va treure”, però en l’oral es converteix en “Les va treure” si l’adjunt és ja un element conegut. Si és un element nou, aleshores tenim “Les va treure del col·legi”.
  3. A (10) tenim “els” amb dues possibilitats: la d’anar sol o bé la d’anar amb “en” per tal d’obtenir “els n’hi”.
  4. El quadre (10) està molt més simplificat que no pas (9) i és més simètric, amb la qual cosa la llengua mateixa ha tret complexitat a la combinació de clítics. La llengua distingeix les formes acusativa i dativa del plural, que a (1) tenien l’acusatiu masculí idèntic al datiu (masculí o femení). I un cop tenint la forma “els hi”, per analogia s’ha format “li hi”.
  5. El quadre (10) mostra com el clític “li” pot formar el compost “li hi”, com també pot combinar amb “hi” sense formar-hi una unitat. Així, per exemple, podem tenir: “Li va posar la maleta al cotxe”, on pronominalitzant “al cotxe”, tindríem el datiu simpatètic “li” combinant amb l’adjunt regit de lloc: “hi”. És a dir: “Li hi va posar la maleta”.
  6. El fet que les formes femenines s’igualin a les masculines, com hem vist a (6d-e), fa que la forma femenina “la” i “les” ja no puguin tenir cap més clític a la dreta. Exactament igual que “ho”.

Últimes consideracions

Seria útil, doncs, que des de l’Institut d’Estudis Catalans elaborés una normativa ortogràfica de l’estàndar oral per tal que les gramàtiques, tant les escolars com les altres, l’incorporessin. D’aquesta manera tant els nens com els adults, catalanoparlants o no que estudien la llengua no s’hagin de trobar que les gramàtiques diuen una cosa i la realitat oral (i correcta) de la llengua viva vagi per altres camins.

NOTES

[1] No tractarem aquí les formes dialectals, perquè considerem que no formen part de l’estàndard oral. Sé que la línia divisòria entre una forma que pertany a un dialecte concret i una que pertany a l’estàndard oral, no està molt ben definida, però aquest és un tema que cau lluny del nostre propòsit.

[2] Prescindim de les formes plenes (-me, etc), elidides (m’, etc) i reduïdes (’m, etc) que són variants que no tenen res a veure amb els que examinem aquí.

[3] Vegeu Eulàlia Bonet, “Clitització”, a Joan Solà Gramàtica del català contemporani, Volum I, Ed. Empúries, Barcelona, 2002, pàgs.950-1. Tampoc inclourem combinacions com les que Bonet esmenta en aquesta obra (pàgs. 953-4), formes com “No se te m’escapis”, que, com que són dialectals, cauen fora de l’estàndard oral.

[4] Possiblement aquest “hi” afegit com a marca de datiu, ha aparegut per distingir la forma “els” que és comuna a l’acusatiu masculí i al datiu (masculí i femení), tal com veiem a (1).

[5] No he vist descrit aquest fenomen enlloc, cosa que no vol dir que no m’hagi passat per alt.

1 comentari:

Sara Ruiz ha dit...

Li agraisc la seua aportació a la nostra Gramàtica Catalana amb aquest estudi tan elaborat i útil.

Moltíssimes gràcies!