dijous 7 d’agost de 2008

Els catalans com a enemics de la llengua catalana

Sovint s’atribueixen els mals que pateix la llengua catalana exclusivament a factors externs, com és ara la prohibició del català durant el franquisme, la influència de la immigració, la poca sensibilitat del govern de Madrid (sigui quin sigui, perquè tots actuen més o menys igual) per protegir les llengües que, a Espanya, estan en inferioritat de condicions i que són tan espanyoles com el castellà, etc. Però quasi mai es posen de manifest els mals que vénen de dintre mateix del país i que potser són més letals que els que vénen de fora. Per exemple: és responsabilitat dels catalans, que, a Catalunya, no hi hagi encara un punt de referència lingüístic sòlid que serveixi de guia a tots els parlants. Al contrari: el punt de referència més poderós, que és el dels mitjans de comunicació oficials, controlats naturalment per catalans, fan un ús sovint tan desguitarrat de la llengua que no és exagerat de dir que actua com un verí per a la llengua mateixa. El punt de referència d'una llengua és el que alimenta cada dia la competència lingüística dels parlants. Si falla això, en una situació com la nostra, la llengua es deteriora sense remei perquè aquesta competència queda afeblida.

Posaré només uns pocs exemples d’ultracorreccions. Fa temps que als teatres sentim la frase següent: “L’espectacle és a punt de començar... etc”, en lloc de “L’espectacle està a punt de començar...etc” o bé “Falten tres minuts perquè comenci l’espectacle... etc”. Hi ha moltes maneres de dir-ho; però, en canvi, sentim l’única incorrecta. No hi ha cap dubte que els responsables d’aquesta incongruència imposen “ser a punt” per diferenciar-se del castellà, quan el català sempre ha utilitzat “estar a punt”. La incompetència d’aquests responsables els impedeix de veure que frases com les escrites en vermell són veritables bestieses, mentre que els exemples en blau mostren l’ús de la llengua viva i correcta.

Quan vas arribar, jo encara no era a punt.

Quan vas arribar, jo encara no estava a punt.

Encara no ets a punt?

Encara no estàs a punt?

Vine a les set que jo ja seré a punt.

Vine a les set que jo ja estaré a punt.

Feia tanta calor, que vaig ser a punt de desmaiar-me.

Feia tanta calor que vaig estar a punt de desmaiar-me.

Imposar una solució que va contra la llengua, només pel fet de voler-se diferenciar del castellà és fer-la malbé, en lloc d’ajudar-la. Hi ha algú amb poder (vés a saber qui és) que imposa aquestes bestieses a la radio i a la televisió. Avui, per no anar més lluny, al programa del matí de TV-3 s’ha dit i repetit molts cops “ser de vacances”. Hem sentit als mitjans de comunicació coses com “ser en coma” i altres de semblants. Si ningú para els peus als responsables d’aquestes barbaritats, sentirem aviat coses com “ser a l’expectativa”, “ser de viatge”, “ser de genollons”, “ser a favor o en contra d’alguna cosa”, etc.

Al costat d’aquestes animalades imposades per la ultracorrecció, sentim bestieses que no són sinó castellanismes del tot nous. Sentim dir, per exemple: “S’ha “desvetllat que hi havia una conspiració”. El verb desvetllar és una mala traducció del verb castellà desvelar, que, en aquest context, significa “descobrir” o “posar de manifest”, etc, i no pas “desvetllar”, que en català vol dir una altra cosa. Si els responsables lingüístics dels nostres mitjans de comunicació no saben aquestes coses i moltes altres, vol dir que no tenen la competència suficient per fer la feina que fan. I, si continuen fent-la, la llengua continuarà sent atacada des de dintre.

No és solament en el lèxic que els mitjans de comunicació, que haurien de ser un punt de referència sòlid de la llengua, cometen destrosses. Al cap i a la fi, els errors de lèxic poden ser corregits. Avui dia no hi ha ningú que digui el que tothom deia quan nosaltres érem petits: “sello” o “busson”, posem per cas. “Segell i “bústia” han entrat dins el vocabulari de tots els parlants. Ara bé: els errors de fonètica o de sintaxi són més greus, i encara ho són més els d'entonació , que ja han envaït la parla corrent, perquè són els més difícils de fer veure i de corregir. Ara em limitaré només a posar uns exemples fonètics, perquè els altres requeririen molt més espai. Paraules com “èxit” o “lèxic”, posem per cas, es pronuncien amb un so sord [ks] i paraules com “examen” o “exòtic” es pronuncien amb un so sonor [gz]. Doncs bé, no sé qui s’ha entestat a bandejar el so sord i a imposar el sonor: “egzit” n’és l’exemple més evident. La cosa no seria tan greu si ja al segle XIX els neogramàtics no haguessin descobert que a totes les llengües indoeuropees, el so sord [ks] apareix quan la lletra “x” va darrere l’accent, mentre que el so sonor [gz] apareix quan va davant de l’accent. Hi ha una única excepció: els derivats. Per exemple: a “fixar” la “x” va davant de l’accent, però el so és sord [ks] perquè ve de “fix”. Si la ultracorrecció continua així, aviat ens faran pronunciar amb [gz] paraules com “sexe, tòxic, òxid, taxes, etc”. El desgavell ja ha començat i, cosa més greu, continuarà creixent. Tot això crea inseguretat en els parlants, que és la condició que acabarà portant-los a deixar el català i a canviar de llengua. Més exemples: als comentaris esportius sentim sovint la solució contrària: la sonorització de sons sords, com, per exemple, “fitjatge”, en lloc de “fitxatge” o bé ensordiment de sons sonors com, per exemple: “xocs solímpics”, en lloc de “jocs olímpics. El caos està servit i els exemples no s’acabarien mai. Deixem-ho córrer, doncs.

De responsables lingüístics folls, n’hi ha hagut sempre. Però el que realment deixa bocabadat és que el país no protesti davant d’aquestes barbaritats que fan malbé la llengua perquè els mitjans de comunicació són molt poderosament influents. El senyor Felip Puig, mogut per un dubtós amor a la llengua, ha protestat criticant el català del President Montilla. El que el senyor Felip Puig hauria de saber és que el fet que el President cometi errors en el català que parla no fa cap mal a ningú, ni té gaire importància (prengui nota, senyor Felip Puig), perquè això no afecta els parlants. Al senyor Montilla se li hauria d’agrair l’esforç de parlar una llengua que no és la seva nativa. La llengua model dels mitjans de comunicació, en canvi, sí que fa mal, perquè té una influència immensa i constant sobre tots els parlants. I (torni a prendre nota, senyor Felip Puig) quan C i U estava al poder, no es notava gaire que hi hagués interès a procurar que als mitjans de comunicació utilitzessin un català correcte i adequat. De totes maneres, la gent no és idiota (torni a prendre nota, senyor Felip Puig) i sap que les seves abjectes crítiques als que s’esforcen a parlar en català no tenen res a veure amb l’amor a la llengua catalana, sinó amb l’amor a recuperar el poder amb el mètode del “tot s’hi val”.

Que el lector em perdoni aquesta digressió política. El més important de tot, és que, donat aquest desguitarrament del català que hauria de ser justament el punt de referència de la correcció i l’adequació al context, no hi hagi ningú que protesti. No tan sols no protesten els polítics nacionalistes o independentistes, ni els escriptors (dos dels grups socials que més haurien de demostrar que estimen la llengua), sinó que tampoc no ho fan els periodistes, ni els tertulians. I (agafem-nos fort!): quantes vegades hem sentit algun membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans dir alguna cosa sobre el tema? No els importa a ells el deteriorament del català? O és que només els importen els castellanismes? A mi, aquests silencis em deixen absolutament estupefacte. A Catalunya, qualsevol costellada (per no dir collonada) és molt més important que el fet que el català hagi començat una agonia segurament incurable. Però això sí, quan es parla dels mals de la llengua, els responsables sempre són els de fora, mai els de dintre. L’autocrítica és dolenta perquè va contra Catalunya. Doncs: evitem-la. Una meravellosa manera de pensar que elimina qualsevol possibilitat d’esmena. (Sort que sempre ens queda “Polònia”, el programa que permet tenir l’esperança que no tot està perdut.)

Per acabar, una matisació: no voldria que ningú pensés que vaig contra els professionals dels mitjans de comunicació. Un exemple: ni a la BBC podríem trobar una presentadora millor que la Raquel Sans, que diu les notícies del vespre. És una professional de primeríssima categoria. I com ella n’hi ha molts d’altres. Els mals no venen d’aquests professionals, vénen dels “savis” que es pensen entendre-hi més que els altres i els obliguen a parlar malament.

1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

Aquest és un dels millors articles que he llegit mai sobre quins són els autèntics mals que afecten al català, sinó el millor.
Tota una lliçó, racional com poques. Fa pensar molt i aclareix moltes idees.

Moltes gràcies. Per part meva, li prometo que faré el que podré. I miraré de començar amb mi mateix, evidentment.