dissabte 9 d’agost de 2008

Sàtires, satírics i satiritzats

El medi ideal de la sàtira és la poesia en vers. Ni la prosa ni la poesia en prosa retallada no es presten gaire a aquesta activitat, perquè el resultat és menys punyent. Això no vol dir que no n’hi hagi hagut, sinó simplement que res no és tan efectiu com el vers. Contra el vers no hi ha cap més arma que el vers. I l’eficiència s’aconsegueix amb la forma, que ara i aquí, incomprensiblement, encara està considerada com una pobre ancilla sense interès senyorial, tot i que tothom sap que aquesta pobre esclava té la força i l’energia suficient per ser més replicaire del que es pensa la senyora.

El poder de la sàtira pot arribar a ser devastador. Conten que Arquíloc va compondre uns iambes satírics tan brutals contra Licambes que aquest i les seves filles es van haver de suicidar penjant-se. Els poetes àrabs componien sàtires contra la tribu enemiga i lideraven l’exèrcit brandant a crits les sàtires com si fossin llances. A la literatura irlandesa hi ha narracions sobre la força extraordinària de la sàtira; se’ns diu que portava la desgràcia i la mort a les seves víctimes. I, per no posar sinó un últim exemple, fins no fa gaire, entre els esquimals, perdre un duel satíric podia comportar l’exili i fins i tot la mort.

No cal ni dir que habitualment se suposa que, a l’origen de la sàtira literària, hi ha l’enveja en estat pur. És una explicació molt reduccionista i, en conseqüència, molt allunyada de la veritat. Quan dos o més poetes s’esbatussen públicament, l’enveja, si realment n’hi ha, és un ingredient que no compta, ni serveix per fer que la sàtira tingui qualitat. Mai l’enveja no ha originat un bon poema. Al meu entendre, l’ingredient més important és un doble xoc entre dues maneres de veure el món i també entre dues estètiques.

Això vol dir que a la base de la motivació de la sàtira hi ha un desig de reforma. Dit d’una altra manera: són les conviccions morals i intelectuals, explícites o subjacents, les que donen validesa a la crítica de distintes parcel.les de la societat, com poden ser, per exemple, polítics i escriptors.

“Somos satíricos”, va dir Larra, “porque quisiéramos contribuir con nuestras débiles fuerzas a la perfección posible de la sociedad a que tenemos la honra de pertenecer”. Avui dia Larra, això de “la honra” se li ha fet vell. Avui hauria dit “... a la sociedad a qué pertenecemos”, perquè haver nascut en un determinat país no és cap honra, sinó més aviat una circunstancia atzarosa que pot ser més o menys desgraciada. Però Larra tenia raó: la sàtira apareix quan hi ha un públic prou nombrós per compartir les conviccions del satiritzador; però no suficientment nombrós per obtenir de la societat una conformitat total. Efectivament, quan l’enemic és massa feble, la sàtira no té sentit. Tot això, i no l’enveja, està al centre de la motivació satírica.

Larra també es va adonar que el satiritzador sempre paga amb sang la seva sàtira. El satiritzat no perdona mai, encara que sigui de missa i comunió diària, perquè molt sovint la sàtira va contra la imatge idealitzada que ell mateix s’ha creat segurament perquè no suporta veure’s tal com en realitat és. I la imatge idealitzada que es construeixen les persones públiques és el seu punt més feble. Ferir-los allà és quasi ferir-los de mort. Amb altres mots: destruir, o simplement ferir la imatge idealitzada d’algú vol dir despullar-lo de tot allò que ell mateix s’ha construït a fi d’ocultar la pròpia misèria a la societat. L’home (o la dona) que es construeix una imatge idealitzada espera d’aquesta societat, el reconeixement que ell (o ella) creuen que la seva imatge es mereix. Imaginem, per exemple, una catedràtica professional, orgullosa i convençuda d’una vàlua que ella mateixa s’hagi inventat. Imaginem que li fan una estrofa que digui així:

¿Qui va pels claustres altiva,
creguda com una fe
en un déu que el món esquiva
i, creient-se dea i diva,
no s’adona que no és res?

Cinc versos, dues oracions copulatives i dues rimes tenen el poder d'esmicolar, als ulls dels lectors, la imatge idealitzada que la suposada catedràtica s’hagi pogut fer de si mateixa. Es tracta ni més ni menys del poder del vessant sonor del llenguatge donant suport i credibilitat al vesant del sentit.

Satiritzar, doncs, aquest tipus de persona (màscara o imatge) vol dir satiritzar la persona física. És per això que el satiritzador ho pot pagar amb sang: tard o d’hora, el poder (polític o cultural) farà el que pugui per destruir-lo, sobretot en països petits, com el nostre, on el poder, sigui quin sigui, sempre genera més servilisme que en els països més grans i, per tant, està acostumat a ser llepat i no a ser satiritzat.

Entre les sàtires més memorables de la història de la literatura hi ha les que Lord Byron va dirigir als poetes laquistes, sobretot a Robert Southey, que tampoc no es va lliurar d’una paròdia sagnant: la que li va dedicar Lewis Carroll a Alícia al País de les Meravelles. El poema és “You are old Father William”. Però un cop l’escriptor parodiat ha deixat de ser llegit, com és el cas de Southey, la paròdia ja no fa cap efecte. La sàtira, en canvi, continua exercint la corrosió fins i tot després de la mort de la fama de l’autor satiritzat. Al Don Juan de Byron, hi ha una Dedicatòria a Robert Southey de 17 octaves rimades. S’hi adreça dient-li Bob, nom familiar de Robert, i li diu que per volar massa alt, caurà, per falta d’humitat, com un “dry Bob”, expressió que significa “coit sense emissió”. Ni Wordsworth ni Coleridge se salven, al llarg d’aquestes octaves, de la llengua corrossiva de Byron. Del segon diu que darrerament l’ha agafat l’afició a “volar”, però que només ho podrà fer figurativament, com un falcó encimbellat amb la seva caputxa i explicant metafísica a país. I pel que fa al vessant teòric de l’obra de Coleridge, diu també que desitjaria que ens donés una explicació de les seves explicacions. Naturalment s’ha de llegir en l’original:

And Coleridge too has lately taken wing,
but like a hawk encumbered with his hood,
explaining metaphysics to the nation.
I wish he would explain his explanation.


La sàtira inter pares és la més interessant de totes, perquè la batalla no és desigual. El cas de Quevedo i Góngora n’és un exemple. El següent sonet, parla de “Cierto poeta”, que naturalment és Quevedo, quan aquest va rebre l’hàbit de Santiago, que Góngora també havia sol.licitat. La majoria de les paraules que hi figuren tenen doble sentit:

Cierto poeta en forma peregrina
cuanto devota, se metió a romero,
con quien pudiera bien todo berbero
lavar la más llagada disciplina.

Era su benditísima esclavina,
en cuanto suya, de un hermoso cuero,
su báculo timón del más zorrero,
bajel, que desde el Faro de Cecina

a Brindis, sin hacer agua navega.
Éste sin landre claudicante Roque,
de una venera justamente vano,

que en oro engasta, sancta insignia aloque,
a San Trago camina, donde llega:
que tanto anda el cojo como el sano.

Quevedo no es va quedar curt. De fet en va compondre més que el seu enemic. El següent exemple és la primera estrofa d’un poema que en té nou:

Ya que coplas componéis,
ved que dicen los poetas
que, siendo para secretas,
muy públicas las hacéis.
Cólica dicen tenéis,
pues por la boca purgáis;
satírico diz que estáis;
a todos nos dais matraca:
descubierto habéis la caca
con las cacas que cantáis.

Aquest tipus de sàtira és poc freqüent. El normal és que el que satiritza tingui més talent que el satiritzat, i sovint l’obra d’aquest darrer no suporta el pas del temps.

Normalment es considera la sàtira com un art menor. Però això no vol dir que no es pugui fer molt bé. Els exemples de Quevedo i Góngora ho demostren. A Catalunya, Carner n’era un mestre, fins i tot en castellà. Se li atribueix aquest joc de paraules imitant els titulars de les cròniques taurines:

El Gallo entró a matar i López picó.

El Gallo era un famós torero de l’època, i López era, naturalment, López-Picó. Amb tot, doncs, val més una bona sàtira que no pas un poema inflat de fum.

1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

Aquest article és esplèndid.

Algunes sàtires de l'antiguitat avui serien condemnades per atemptats a l'honor. Recordo, per exemple, els epigrames tan coents que en Marcial dedicava a mig Roma.

Impressionant la història d'Arquíloc. M'ha fet pensar amb els efectes que tingué "Els núvols" d'Aristòfanes en part del públic acusador que més tard fou acusador de Sòcrates. La història és força obscura (tot i que mira que hi ha testimonis!) però la contradicció que hi ha entre el personatge que apareix als diàlegs platònics (i fins i tot als de Xenofont) no quadra ni amb pintura amb el retrat del sàtir. La sàtira és sovint el millor retrat, el més dolorós, el que ensenya les vergonyes, però com molt bé dieu vós, massa sovint serveix per a uns interessos, o a enveges personals. L'exemple de Quevedo i Góngora és, però, suculent de debò: amb dos com aquests ja se les poden tenir tan com vulguin, quin plaer pel lector, sàdic de mena! (com jo, que haig d'admetre que tinc la meva part d'això, és clar).

En català tenim una bona tradició, tant a nivell popular (els versets satírics dels diables, que més d'una vegada acaben a bufetades amb l'interessat) fins a en Segarra. Els versos satírics d'en Segarra són irresistibles i un retrat incomparable del personal important de la seva època.

En fi, que estic molt agraït a vós i a aquesta entrada.

Bona tarda, i a disposar.