dissabte 16 d’agost de 2008

Usos dels verbs "ser" i "estar"

La bibliografia sobre aquest tema ja comença a ser amenaçadora. Al meu entendre, el millor estudi és el que es troba al capítol 14 (de Joan Rafael Ramos) a la Gramàtica del català contemporani (Empúries, Barcelona, 2002). Amb aquest article, pretenc fer una exposició senzilla destinada a explicar quan és més adequat usar un verb o l’altre. Qui necessiti una explicació més a fons pot recórrer a l’estudi de Joan Rafael Ramos, que acabo d’esmentar.

PRIMER APARTAT

Tant “ser” com “estar” s’usen com a verbs no copulatius amb diversos sentits o bé com a verbs auxiliars. Vegem-ne uns quants exemples:

I. SER (sentits diferents):

(a) Existir: Déu és.

(b) Tenir lloc: El casament serà dissabte que ve a la Catedral de Girona.

(c) Equivaler: Dos i dos són quatre.

(d) Servir per: Aquesta màquina és per tallar pa.

(e) Procedir de: ¿D’on ets tu? -De Barcelona.

(f) Estar destinat a: Aquests diners són per al partit.

Etc.

II. SER (verb auxiliar):

(a) Auxiliar per formar frases escindides: És en Joan, que ho diu; jo no.

(b) Auxiliar per formar la veu passiva: Totes les ciutats van ser bombardejades.

Etc.

III. ESTAR (sentits diferents):

(a) Consistir en: La solució està en educar-los bé.

(b) Prestar atenció a: Estigues per mi.

(c) No haver fet alguna cosa: El dinar encara està per coure.

(d) Estar a punt de fer alguna cosa: Vaig estar per dir-li que se n’anés.

(e) Cessar de fer alguna cosa: Estigues, que em fas venir mal de cap.

(f) Trigar (també “estar-se”): (M’) hi vaig estar moltes hores, per fer-ho.

(g) Residir (també “estar-se”): Vegeu el Segon Apartat.

(h) Seguit de “fet” + Sintagma Nominal (locució): El teu fill està fet tot un home.

(i) Seguit de diferents Sintagmes Preposicionals: Estar en coma, a punt (preparat), a punt de fer-ho, de vacances, de viatge, de genollons, a favor de, en contra de, a l’expectativa, etc.

Etc.

IV. ESTAR (verb auxiliar):

(a) Auxiliar + gerundi (aspecte duratiu): En Pere està estudiant.

(b) Auxiliar + participi (aspecte perfectiu): El gat està ajagut al sofà.


* * *

SEGON APARTAT

En aquest segon apartat, hi trobem la forma pronominal d’ “estar-se”. Sempre incorpora l'aspecte duratiu. Té els sentits següents:

(a) (Residir): Adjunt regit [ESPAI] + Adjunt del predicat [TEMPS]:

Es van estar a Londres durant molt de temps / S’estan a París tot l’any / L’any que ve s’estaran a Roma.

(b) (Romandre): Adjunt regit [ESPAI] + Adjunt del predicat [TEMPS]: Es van estar al bar tota la tarda. / Els llibres es van estar tot el matí a sobre la taula.

(c) (Privar-se de): Or + Adjunt de frase [TEMPS]: De moment, m’estic de fumar.

(d) (Trigar): Od [TEMPS] + Or: Vegeu III, (f) del primer apartat.

* * *

TERCER APARTAT

En aquest tercer apartat, hi trobem tots dos verbs usats amb adjunts d’ESPAI o de TEMPS (per adjunts hem d’entendre complements de funció adverbial). Els dividirem en diferents subapartats:

SER / ESTAR amb adjunts regits d’ESPAI i/o de TEMPS:

(1) Subjectes animats: “ser” indica una mera constatació de la localització. I “estar” expressa un aspecte duratiu. En un nivell alt és preferible “ser”. Però hi ha una forta tendència a usar “estar”. En conseqüència la tendència va cap a la incorporació de l'aspecte.

(a) Quan va explotar la bomba, tots érem / estàvem a casa.

(b) (En aquell moment) el gat era / estava al jardí.

(c) En Joan, ara, és / està al mercat.

(d) ¿On és / està el nen?

(2) Subjectes inanimats: hi ha una tendència a usar “estar” (Vegeu l’article de Ramos). "Estar" apareix sobretot en contextos on hi ha aspecte duratiu.

(a) On està / és la sauna? [En un balneari, per exemple]

(b) Està / És a la terrassa del primer pis.

(c) Les sabates estan / són a l’armari

(d) Escolti, em podria dir on està / és la catedral?

(e) On és / està la sal?

(Hi ha, naturalment altres maneres de dir-ho; per exemple: “On tens la sal?”, etc. I hem de notar que quan l’aspecte duratiu és molt clar, la possibilitat d’usar “ser” és nul·la.)

(f) No gasta gens: els diners que té (s’)estaran / *seran al banc fins que es mori.

(g) Els diners (se) li estaran / * li seran al banc fins que es mori.

(3) El verb estar o estar-se, quan és opcionalment pronominal, també incorpora l’especte duratiu:

(a) L’habitacle on (es) va estar el segrestat feia dos metres quadrats.

(b) El gos (s’) està en una caseta que té al garatge.

(c) Promet-me que (t’) estaràs al costat del teu pare.

(4) Quan estar i estar-se són intercanviables, “ser” no és tant adequat com estar. Quan hi ha locucions temporals que expressen aspecte, “estar” és millor. Seria interessant fer una llista d’aquestes locucions:

(a) *Els nens són molta estona al carrer.

(b) Els nens sempre (s’)estan molta estona al carrer.

(c) *És un producte que ha de ser moltes hores al congelador.

(d) És un producte que (s’) ha d’estar moltes hores al congelador.

(Segons Ramos, “ser” pot aparèixer en els contextos d’ “estar” per les raons vistes més amunt. Però estaria bé investigar més a fons per què “estar” sembla més adequat. Al meu entendre , la incorporació d'aspecte està més lligat a "estar".)

(e) Els vaig dir que estaria / seria fora durant un parell d’hores.

(f) Tota l’estona que va estar / ser dalt del tramvia es va anar repetint...

(Si és un assoliment, usem “ser”. Estilísticament, seria millor usar altres verbs, com és ara “arribar”. En aquests casos, “estar” és poc adequat.)

(g) Un cop siguis a casa, telefona’m.

(h) No vam descansar fins que vam ser al poble.

(i) Quan va ser a dalt, va treure un feix de retrats de la calaixera.

(5) Quan ser o estar van seguits de dos complements de temps, l’un que fa referència cap enrera i l’altre cap endavant, usem “ser” o “estar” indistintament. La diferència que hi ha és que “estar” incorpora l’aspecte duratiu:

(a) Seré a l’oficina de les nou fins a les dotze.

(b) Estaré a l’oficina de les nou fins a les dotze.

(c) Seré a França des del primer d’agost fins al 31.

(d) Estaré a França des del primer d’agost fins al 31.

* * *

QUART APARTAT

En aquest apartat, hi trobarem “ser” o “estar” amb complements de TEMPS, DISTANCIA, COMPANYIA, ESDEVENIMENT. La solució és dubtosa. Crec que es podrien acceptar els dos verbs gairebé sempre, llevat de quan el canvi de verb fes canviar el sentit de la frase.

(a) Ara som / estem al minut quinze del partit / a l’estiu / al mes de maig. (En aquest exemple és preferible “ser” segurament perquè no s’hi incorpora l’aspecte duratiu.)

(b) Està a 4 km de la ciutat. (En aquest exemple, és preferible “estar”, segurament perquè s’hi sobreentén l’aspecta duratiu).

(c) El teu germà és amb en Miquel. (Amb “estar” voldria dir “viu”]

(d) La Maria era a missa. (La frase difícilment acceptaria “estar” en un estil alt.)

(e) En Lluís era a treballar. (No acceptaria “estar”)

A València ESTAR ha substituït SER (Potser per influència del castellà; però en català estàndard, també hi ha factors que no són incompatibles amb l’ús de tots dos verbs.)

Quan el subjecte és inanimat i denota un esdeveniment, sembla que “ser” és la forma adequada).

La reunió serà a...

La festa serà...

etc.

* * *

CINQUÈ APARTAT


En aquest apartat veurem tres subapartats. Primer, el verb “estar” com a verb transitiu amb un complement directe de TEMPS i un adjunt regit de LLOC. (Vegeu l’exemple (f) del Primer Apartat). Segon, el mateix verb seguit d’un sintagma adverbial o bé una subordinada adverbial, i, tercer, la combinació d’ “estar” més un ATRIBUT, més un LOCATIU.

(1) “Estar” com a verb transitiu:

(a) ¿Quantes dies hi estareu, a París?

-(Hi estarem) vuit (dies) > Els hi estarem.

(b) Vam estar cinc hores a la discoteca / *Vam ser cinc hores a la discoteca.

(Les hi vam estar)

[A (a) i a (b) el verb “ser” no s’hi adapta gens. Alguns complements directes de temps no es deixen pronominalitzar, segurament perquè la funció adverbial és més forta. ]

(c) Els veïns estaran tot l’estiu a Cadaqués > *L’hi estaran.

(d) Els veïns seran tot l’estiu a Cadaqués > *L’hi seran.

(2) “Estar amb un sintagma adverbial o bé oracions subordinades de manera:

(a) Això que has fet no està bé.

(b) La cosa està que bufa.

(3) Combinació d’ “ATRIBUT més LOCATIU:

(a) En aquesta foto, l’oncle està amb una bici al parc [al parc amb una bici]

(b) La Maria està de professora a l’Institut de Banyoles. (Potser seria millor tractar aquest ús d’ “estar” com un verb de suport.)


* * *

SISÈ APARTAT


En aquest apartat veurem els usos de “ser” i “estar” copulatius:

(1) Seguit de Sintagma adjectival (Terme predicatiu):

(1.1.) SUBJECTES ANIMATS: es tracta de subjectes animats de les característiques semàntiques següents: l’adjectiu expressa una propietat sigui amb adjectius de relació o qualificatius.

(A) De relació: “SER”:

(a) Aquell senyor és protestant, francès, ferotge...

(b) En Joan és valent, covard, important...

(B) Adjectius qualificatius: “ESTAR”:

(a) En Pere està malalt.

(b) La Maria està trista.

Hi ha adjectius que amb “SER” indiquen una mera predicació, mentre que amb “ESTAR” incorporen aspecte perfectiu. Per exemple:


(c) En Joan és nerviós, impacient, gelós, etc.

(d) En Joan està nerviós, impacient, gelós, etc.

[No és cert que “SER” indiqui qualitats permanents i “Estar” transitòries. Aquesta incongruència ha fet molta fortuna d’ençà que Gili Gaya ho va dir al Curso superior de sintaxis española. No és cert que quan en castellà es diu: “Maria està muerta” es vulgui dir que “muerta” és uns qualitat transitòria.]

(1.2) SUBJECTES INANIMATS:

SER: vermell, necessari, excel·lent, car (“anar car” mes genuí que “estar car”) etc.

ESTAR: buit, ple, calent, cru, madur, eixut, etc. (Abans era “ser”)

[Pel que fa aquests adjectius, cada vegada se senten més amb “estar”. Jo crec que “estar” implica aspecte perfectiu. “Vermell” no admet “estar”, si el subjecte és inanimat, perquè no admet aspecte. Una frase com “Aquest llibre és vermell” no la diem amb “estar” perquè el llibre no canvia de color. Així, doncs, jo diria que si diem “L’aigua és freda o calenta”, diem una mera predicació, mentre que si diem “L’aigua està freda o calenta” a més a més de la predicació hi ha la informació de la situació actual. Amb altres mots: actua l’aspecte perfectiu.]

(1.3) “SER” / “ESTAR” DONEN A L’ADJECTIU UN SENTIT DIFERENT:

Exemples en els quals una sola forma adjectival, demana “ser” o “estar” segons el sentit de l’adjecriu:

(a) Ser viu. (Ser espavilat)

(b) Estar viu. (No estar mort)

(c) Aquesta biga és torta. (No és recta)

(d) Aquesta biga està torta. (No està ben posada)

(e) En Joan és avorrit. (Causa avorriment)

(f) En Joan està avorrit. (Pateix avorriment)

(2) SEGUIT DE SP (TERME PREDICATIU), USEM “SER”:

(a) Aquest anell és d’or.

(b) En Joan és de confiança.

(3) SEGUIT DE SN INDETERMINAT (TERME PREDICATIU), USEM “SER”:

(a) En Joan és mestre.

(b) Aquest objecte és una estàtua.

(4) SEGUIT DE SN DETERMINAT (TERME PREDICATIU), USEM “SER”:

(a) El senyor Montilla és el president de la Generalitat.

(b) El president de la Generalitat és el senyor Montilla.

(5) SEGUIT DE PARTICIPI

(A) Ser més participi és la veu passiva del verb en qüestió.

(a) La Fira delLlibre va ser instal·lada el mes passat.

(b) Els arbres van ser podats ahir.

(B) Amb valor d’adjectiu, veiem les mateixes característiques que amb els adjectius: predicació amb “ser” i resultat d’un procés amb “estar".

obert / tancat / separat, etc

Penso que amb aquests set apartats tenim pràcticament revisats totes les aparicions dels verbs SER i ESTAR. La normativa hauria de ser flexible i admetre que moltes vegades usem estar no pas perquè sigui un castellanisme, sinó perquè en la frase hi incorporem elements aspectuals.

Cap comentari: